Ace:
Notícies

Dia Internacional de la Dona i la Nena a la ciència

 
Entrevista a la Dra. Isabel Hernández i la Dra. Victoria Fernández

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència hem volgut reunir a la Dra. Isabel Hernández i la Dra. Victoria Fernández, mare i filla, per conèixer les seves opinions i perspectives sobre el paper de la dona en la ciència basades en la seva experiència professional.

La Dra. Isabel Hernández, neuròloga i responsable clínica a Ace durant 25 anys, ha dedicat tota la seva vida a la medicina i ha estat una de les persones que ha deixat una marca indeleble a Ace Alzheimer Center Barcelona.

Com era la teva mare? Alguna vegada va intentar frenar-te en les teves decisions acadèmiques?

IH: No vaig poder gaudir de la meva mare perquè va morir quan jo tenia 12 anys. Ella no va poder animar-me a cap tipus d'experiència en la ciència, ho vaig haver de fer a poc a poc jo sola. De fet, sóc l'única dona de tota la família que ha fet carrera universitària de medicina i l'única dona de 4 germans. A casa la meva referència sempre han estat els homes, no la meva mare.

Per què vas decidir dedicar-te a la medicina i, en concret, a la neurologia?

IH: A l'adolescència tota la meva passió era ajudar a les persones i conèixer el perquè de les coses i medicina era la carrera que m'omplia més en aquell moment. En acabar medicina, em vaig dedicar a la neurologia per una simple raó; la meva mare va morir d'una hemorràgia subaracnoïdal. Volia saber el perquè, i quan vaig entrar d'interna a l'hospital el primer que vaig fer va ser buscar l'historial clínic de la meva mare per assabentar-me del que havia passat. La meva mare va ser l'impulsora que jo decidís fer neurologia, i com per arribar a ser neuròloga havia de fer medicina, vaig fer medicina.

Com van ser els teus inicis en el sector sanitari?

IH: Ui, vaig fer de tot! Des d'urgències domiciliàries, guàrdies nocturnes, metge de família... I mentrestant, em vaig anar formant en neurologia fent l'especialitat a l'hospital. Fins que ja vaig arribar a fer de neuròloga de quota a ICS i posteriorment a fundació Ace, on vaig passar els 25 últims anys de la meva carrera professional.

En general, la ciència es considera un món d'homes. Fins a quin punt has notat que realment ha estat així?

IH: En el meu cas mai he notat diferència de gènere perquè sempre he estat envoltada d'homes que m'han donat suport tant quan feia l'especialitat, com quan a casa el meu pare era el meu primer defensor de que tirés endavant i fes el que m'agradava. En això, li haig d'agrair tot al meu pare. Posteriorment, els companys amb els quals he treballat sempre m'han donat suport. Sí que és curiós que quan vaig arribar a la fundació érem un matriarcat: totes érem dones. Em cridava l'atenció per què les demències no els agraden als nois que fan medicina, no els agraden als especialistes en neurologia perquè és una subespecialitat en la qual fins ara poc es pot fer per curar a ningú i en la qual cal tenir empatia. Empatia amb els pacients i amb les famílies, i en això les dones anem més sobrades que els homes. Crec que la cosa va per aquí.

Què és el més complicat de pertànyer a un càrrec de direcció sent dona?

IH: Intentar conciliar a tots els que treballaven al meu càrrec, enfadar-me quan em tenia que enfadar, intentar que vinguessin al meu carril i procurar que la direcció alta em donés suport en les decisions que prenia.

Et senties reconeguda?

IH: En general, sí em sentia reconeguda. Hi havia situacions que les havia de lluitar més, però jo crec que sí, que al final em vaig sentir reconeguda.

Des que vas començar a exercir, fins al teu últim any, com ha estat l'evolució del sector sanitari?

IH: Sobretot, en la digitalització de les coses... jo vaig començar amb llapis i paper fent les històries clíniques. El primer ordinador que vaig utilitzar per fer un informe va ser el que teníem a la fundació Ace quan vam obrir la unitat de diagnòstic el 1996. Haver d'anar digitalitzant tots els historials clínics i tota l'evolució al llarg d'aquests 25 anys, és el que més ha canviat. El tracte amb el pacient i el tracte amb les famílies és el mateix de sempre, en això no pot haver canvis, és el que és. Cal estar allà, donar suport i acompanyar fins al final.

Amb ja una visió de tota la teva trajectòria professional, s'han complert les expectatives d'aquella Isabel que entrava per primera vegada a la facultat?

IH: Jo crec que s'han complert força totes les expectatives, jo volia ser i he estat metge. He passat per dificultats, pujades, baixades, ensopegades... però al final he fet el que m'agradava fer, que era tractar clínicament al pacient, ajudar-lo en la seva evolució i, si era possible, curar-lo. Jo crec que sí, que s'han complert les meves expectatives, el que passa és que pel camí també he deixat coses per fer i potser ara estic intentant-les resoldre.

Com per exemple?

IH: Com per exemple dedicar-me a la família i a altres tasques que van més enllà de la medicina.

 

La Dra. Victoria Fernández és una investigadora especialitzada en bioinformàtica, ciències de la vida i genètica. Durant diversos anys, va desenvolupar la seva carrera a la Universitat de Washington i, recentment, ha assumit el càrrec de responsable del programa de genètica a Ace Alzheimer Center Barcelona.

Què ha significat per a tu tenir una mare dedicada a la ciència?

VF: Un referent. No recordo a què es dedicaven les mares de les meves amigues a l'escola, però sí que recordo que al batxillerat la professora va preguntar si algun pare podria venir a explicar la seva feina i la meva mare va ser l'única mare que va venir i va explicar la demència a nois de primer de batxillerat. El tenir un referent d'algú com la meva mare potser sí que em va fer interessar-me més en seguir aquesta via de ciències biomèdiques o de ciències versus amigues que es van dedicar més a literatura, econòmiques o esport.

En quin moment vas saber que volies dedicar-te a la ciència? Ho vas tenir clar des de petita?

VF: Des de sempre vaig saber que volia dedicar-me a la ciència. La meva mare és doctora, però pel costat del meu pare hi ha 4 doctors més, per la qual cosa sempre he tingut referents en aquest àmbit. En els sopars de Nadal sempre hi havia discussions i comentaris de ciència, però era medicina. El que tenia clar és que a la medicina no em volia dedicar, volia fer ciència i descobrir el perquè de les coses, però no volia fer medicina.

Ets capaç de compartir algun consell que hagis rebut de la teva mare?

VF: Més que consells, el que va fer el meu avi amb la meva mare: suport i deixar fer.

Quins canvis has vist entre Espanya i Estats Units en relació al paper de la dona en la ciència?

VF: El paper de la dona en la ciència és difícil estiguis on estiguis. Crec que a Estats Units són més conscients que és un problema i estan posant mesures per a això. En el sentit que, quan es parla del reclutament s'intenta fer reclutar a dones o en el paper comuniquen que s'intenta fer un esforç perquè hi hagi aquest balanç. Fa poc que estic a Espanya, però aquí em dóna la sensació que no tenen tan clar que hi hagi una dificultat per a la dona en avançar i mantenir-se en la ciència. No vull dir que ho posin fàcil en cap lloc, però almenys a Estats Units reconeixen el problema.

Com veus el futur en relació a la dona i la ciència?

VF: Espero que prometedor perquè els joves estan reclamant aquest canvi. Així com des de dalt no es veu tant, des de baix es veu que la gent és conscient i que vol aplicar aquest canvi. Espero que entre tots fem aquesta major exposició i presència de dones en ciència.

 

Isabel i Victoria comparteixen una profunda passió per la ciència i un desig insaciable d'entendre el perquè de les coses. La seva dedicació no només es reflecteix en els seus èxits professionals, també són un exemple per a aquelles persones que vulguin dedicar-se a aquest àmbit en el futur.

Quins consells donaríeu a totes aquelles nenes que vulguin dedicar-se a la ciència?

IH: Les nenes que vulguin dedicar-se a la ciència que vagin a poc a poc i una vegada decideixin el que volen fer que vagin endavant i gaudeixin del que fan. L'important és gaudir del que fem.

VF: Has de fer el que t'agrada. A la ciència no et dediques per diners, et dediques perquè fas coses que després donen uns resultats i uns productes que t'omplen d'il·lusió, orgull i satisfacció.

Heu tingut algun referent femení en la ciència?

IH: Per a mi el major referent femení que he tingut ha estat la meva cap, la Dra. Mercè Boada. Ella va ser la que em va introduir en el món de les demències i la que m'ha acompanyat durant aquests 25 anys per dedicar-me a una subespecialitat difícil.

VF: Tinc la referència de la meva mare. Jo em dedico més a la investigació bàsica, la meva cap de doctorat era dona i he tingut col·laboradores a Washington University que han estat un referent demostrant que és possible arribar a fer les coses. No cal desistir, hi haurà dies durs, però has de seguir endavant.

A quines dificultats s'han d'enfrontar les dones que trien una carrera científica?

VF: La societat desafortunadament encara és molt patriarcal i indirectament a les dones ens cau el pes dels nens. Tu pregunta a qualsevol pare si sap el nom del pediatra, la majoria et diran que no. Indirectament, la societat espera que sigui la mare la que vagi corrent a recollir al nen quan està malalt. La societat ha de canviar aquests prejudicis i visió dels rols de pare i mare. Tu vas a una escola i la majoria dels professores són dones ¿per què no hi ha nois? Igual que volem dones en la ciència, ¿per què no també més homes en altres sectors? Així veurem que no la dona és la que sempre ha de tenir cura dels nens, igual que no sempre ha de ser una dona la que està com a mestra. Existeix un patriarcat, a vegades tu dónes una idea i ningú t'escolta, i la mateixa idea la dóna un home i l'escolten. Això és frustrant, aquestes són les primeres coses que cal canviar.

IH: El nostre cas és una mica especial, el meu marit s'ha dedicat durant molts anys a cuidar també d'elles i a permetre'm a mi a exercir la meva professió. Una de les coses que em va dir el meu marit va ser “jo m'he casat amb un metge, no m'he casat amb una mestressa de casa”. Aquí va començar la relació de compartir-ho tot, jo penso que en el nostre cas la relació amb els homes ha estat més o menys interessant.

Quines mesures hem de dur a terme com a societat en l'àmbit de la ciència per igualar la bretxa de gènere.

VF: El que he esmentat abans. Assumir que perquè siguis home o dona no tens unes professions assignades, tu pots fer el que vulguis i has d'assumir que quan et arriba un CV diferent l'has d'acceptar. Tots som igual de vàlids.

IH: No mirar el gènere ni la foto en el CV sinó les qualitats i capacitats d'aquella persona.

En la vostra carrera professional, us heu notat menys reconegudes que els vostres companys?

IH: En el meu cas no. Potser perquè tota la meva trajectòria professional ha estat dedicar-me al pacient, estar amb ell i treure'l endavant. No m'he sentit discriminada en absolut.

VF: En el meu cas tampoc i potser per això també estic on estic, he sortit endavant perquè he tingut suport al voltant. La meva supervisora era dona per la qual cosa sempre hem estat les unes amb les altres, en treballs posteriors he tingut homes com a caps, però eren molt conscients de les dificultats que teníem les dones i sempre ens han donat suport. He tingut sort de tenir un bon suport al meu voltant.

Si poguéssiu tornar enrere i amb la visió que teniu ara, canviaríeu alguna cosa?

IH: ¿Per què? Hem arribat on estem i jo crec que hem fet tot el possible per ser feliços al llarg de la nostra trajectòria professional. Hi ha hagut baixades clar, però no pots tornar enrere, has de seguir endavant.

VF: Jo l'únic que canviaria és no deixar de fer coses per creure que no pots prendre't un descans per ser dona. Si vals, estaràs allà i et vindran a buscar.

Creieu que és important visibilitzar la dona en la ciència? Per què?

IH: Jo crec que cada vegada més la dona està sent visible en la ciència. No hem d'entrar en diatribes entre home i dona, penso que tots hem de tenir les mateixes possibilitats i tots hem de poder treballar en el que ens agrada. La dona i l'home són visibles si valen. L'important és fer les coses que t'agraden i treure-les endavant per així ser productiu en el teu àmbit de treball.

VF: Opino igual. Jo crec que les dones i els homes han de ser visibles, que es vegi que hi ha una igualtat en tots els llocs. Sí que considero que hem de mostrar més als menors en cada professió, en aquest cas les dones en ciència, però també als homes en altres sectors on no abunden.

Pots gaudir de la xerrada completa aquí:

També et pot interessar ...

El 70% de les persones amb Alzheimer són dones

07/03/2017Recerca
El 70% de les persones amb Alzheimer són dones . Independentment del sexe de la persona amb demència, el 67,2% dels cuidadors són dones. L...